Ulisses21

A partir de les 19.00, l’escola cooperativa Gregori Maians de Gandia (La Safor), acollirà la tercera Nit de les cooperatives valencianes d’educació, que són dins UCEV. El debat i la presentació de les millors pràctiques, possibiliten un encontre final de curs harmoniós, lúdic i de treball després d’un curs més dedicant l’esforç i el coratge a favor de l’escola, i de l’escola cooperativa particularment. Enguany, l’escola gavina presentarà tres experiències de molta envergadura, que ja vam tenir la possibilitat de veure dins la nostra pròpia jornada d’innovació, corresponents a les tres etapes educatives, si ho volem dir així. A favor de l’escola, del protagonisme compartit entre molts mestres que avui ens escoltarem què fem per continuar aprenent plegats.

Els alumnes que ara són a quart de primària van nàixer en el 2000. El que és el mateix, els xiquets que van nàixer l’any 2000 ara fan quart de primària. Amb una miqueta de sort, aquests alumnes tenen mestres que van nàixer fa trenta, quaranta o més anys enrere. Alguns en la dècada dels cinquanta, supose que ja en queden pocs dels quaranta que siguen en exercici, n’hi haurà més dels seixanta i dels setanta, i una lleva esperançadora dels vuitanta, més preparats i joiosos de fer la seua feina que un gínjol digital. Esperem-ho. Entre les dues dates de naixement -de mestres i alumnat- n’hi ha tants canvis socials, tecnològics, i sobretot de conceptuals que afecten directament l’escola, que no voldríem posar-nos sinó en la millor de les situacions:

Aquesta vegada, l’escola sí que vol atendre els canvis; acceptar el repte de ser al capdavant, a primera línia del que passa al món. Prou de donar l’esquena, prou d’amagar el cap i de fer creure que no podem, que som una institució massa pesada, o excessivament carregosa, afectada de responsabilitats, per declinar la gran invitació que tenim davant els nostres nassos. Aquesta vegada, l’escola necessita liderar la societat que vol, no ha d’esperar que ningú no dicte com ho ha de fer, ha de ser capaç de participar sense embuts del propi futur, que és el futur de tot aquest alumnat que ara tenim a les aules, que ens demana valor, als mestres, a l’escola mateix.

Una hora amb Vicent Partal i ja hem canviat el futur de l’escola, almenys el futur a curt termini. Ja sé que exagere, però és el primer article del 2010 que penge a la portada de la nostra pàgina, i amb el Vicent he trobat què volia dir. El problema és que no puc descobrir-ho de sobte; de primer perquè m’ho he de preparar, de segon perquè la digestió de tanta sorpresa i admiració demana prudència, i un debat en equip i en col·laboració. El tema està en relació amb l’escola estesa, o expandida que diuen uns altres especialistes. La realitat és que l’escola mai no tornarà a ser com era. No hi ha un camí enrere, ben al contrari, i hem d’estar preparats per descobrir com voldrem que siga, l’escola del futur. Sobretot els mestres.

La dona arriba a l’aeroport d’Al-Aaiun, que és la capital del Sahara, i es nega a omplir una fitxa policial que l’obliga a declarar que és marroquina. Per això és expulsada del país, i va començar fa dies una vaga de fam en una de les Illes Canàries. Fa anys que la dona va patir una tortura brutal, durant molt de temps va ser torturada, vexada, agredida, per declarar-se en rebelia, per demanar la independència del seu país, perquè no vol viure sinó la dignitat mínima de les persones.
Us imagineu que arribem al camp d’aviació de Manises i ens neguem a acceptar allò que diu sobre la nacionalitat, la fitxa policial (el DNI què és, sinó això!)…, suposeu què passaria si ens neguem a acceptar aquella obligació, la nacionalitat imposada? Vols dir que, respectuosament, seríem expulsats del país? Llavors, a quin país ens n’hauríem d’anar? Potser fóra un no-país? Hi ha res que ho siga, un no-país?

Ara mateix comença una concentració a moltes poblacions a favor dels que lluiten per la independència dels seus, pel territori, per la dignitat. Representats en la persona d’Aminatu, aquesta dona forta i valenta, de tant coratge per la vida i els seus, els independentistes ens concentrem, per la nostra pròpia dignitat realment, no solament per la dona. Amb la humiltat i la força que transmet ella, que a penes si li sabem escriure el nom.

SEGONA PART

Apenes som dues-centes persones davant l’Ajuntament de Xirivella. De primer llegeixen un text consensuat per totes les forces polítiques amb representació municipal (PSOE, PP, EU), a favor d’Aminatu i de la seua lluita, que és la lluita pel Sahara i la seua independència. Després, és el representant de l’Associació TALHA en favor del poble Sahrauí, amb seu a Xirivella, malgrat que treballa l’àmbit comarcal, qui fa un comunicat més contundent. Al final, es convida als representants polítics que han consensuat el primer comunicat perquè afegisquen unes paraules des del seu posicionament polític particular. És curiós, que no vol dir nou, que tot es fa en un colonial castellà, excepte el representant d’EU, i la referència és sempre Espanya, el marc estatal, no n’hi ha cap referència a una lluita similar, ni paral·lela, cap paraula, sobre els colons en aquest assentament en territori valencià.

Enmig dels discursos, algú fa saber que Aminatu és camí de l’Al-Aiun en un vol que, després les notícies ja confirmaran on ha anat a parar. Tampoc cal dir que les banderes que s’hi havien repartit, entre els assistents a la concentració, també eren en castellà, ‘Sahara Libre’. Vaja, ni paral·lelisme, ni referència, ni voler entendre que la lluita per la independència dels pobles passa necessàriament per la claredat d’idees i de posicionaments: o s’està a favor o en contra. No li val aquests sí, aquests no. En tot cas, si hi ha casos de més colonials i carpetovetònics, el que patim nosaltres des de ponent n’és un.

a

Una part important del món artístic valencià diu adéu a Paco Bascuñan. Del món del disseny, sobretot, dels amics, naturalment. Això enraonava allà mateix, al cementeri de València. A València, avui el jorn és grissós, perquè l’absència de Paco és una gran pèrdua. En el món del disseny, que és una manera de veure les coses amb uns ulls determinats, és una de les figures cabdals, si no és la cabdal, per moltes raons. Potser que l’ortodòxia discutirà si mancava un compromís valencià més ferm, més sòlid, malgrat que n’ha treballat molt i professionalment pel món del compromís valencià. Fins i tot per això el dia es torna aspre, ingrat, d’una insolència antinatural. N’estic convençut de la falta, de la mancança, de tantes coses com l’artista encara havia d’oferir-nos a València, per l’art i pel compromís, per la manera de ser, per com ens atenia, amb aquella afabilitat i aquella estima pel treball, amb els clients, amb els amics, per les coses, aquesta vegada sí, ben fetes. Els valencians tenen fama de perdre’s pel disseny. Davant els treballs de Paco el pensament té més que raó i caprici, l’argument sòlid, suficient. Tants que n’hem quedat, ara mateix, orfes per un colp sobtat, dels homes necessaris.

Ja hem passat el pitjor. Solament que queden 250 dies d’escola per tornar a il·lusionar-nos amb l’estiu. Sí, és una broma. Com en tantes coses, han d’haver-hi il·lusions, supose que es tracta d’això, de tenir il·lusió per la vida, i en el cas que ens ocupa, per la vida a l’escola. Sobre les il·lusions, que alguns podrien assimilar a l’esperança, també hi ha molt escrit… Els mestres que van ser castigats especialment a la postguerra partien de grans idearis: imaginem-nos el seu present ara mateix, en aquelles escoles unitàries, austeres, abans de convertir-les, com deia Marta Mata, en escoles belles:

Tenen ideals…

-alguns de creure que fan una feina social important.

-uns altres, fins i tot, creuen que contribueixen a millorar el món, des d’una parcel·la local, de vegades localista.

-uns altres volen passar-ho bé, amb el que fan, perquè fóra avorrit per ells pensar la feina de cada dia d’una altra manera.

-uns altres no paren de pensar noves idees, i tenen les seues raons per fer-ho, el món sempre se n’ha vanagloriat, de tenir noves idees… Supose que així podia continuar aquest discurs inicial per l’escola, pel curs que comença.

-Perquè l’autoestima és una part important del mestre, de l’ensenyant, malgrat que sempre podíem trobar-nos un anarquista autèntic, que ens demanés perquè vam inventar l’escola i perquè insistim tant a portar els xiquets.

Que fan alguns mestres, els primers dies d’escola? com comencen?, qui obri la porta i s’espera que arribe un segon mestre per dir bon dia… N’hi ha principis bàsics d’acció, en la pràctica docent, que descobreix com anem fent-nos bons mestres, tots i cadascun de nosaltres…

Entre més (què fan els millors professors universitaris)

-Potser crear un entorn per a l’aprenentatge crític

-Captar l’atenció dels alumnes i, encara més difícil, mantenir-la.

-començar amb els estudiants més que no amb la matèria.

-buscar compromisos

-ajudar els alumnes a aprendre fora de la classe.

-provocar que els estudiants es dediquen al pensament a partir d’allò que estudien…

-crear experiències d’aprenentatge diverses amb els mateixos alumnes.

Com que tenim uns quants dies per preparar el curs, com que no venim de nou ni despullats, com que el llebeig ens haurà inspirat la bona disponibilitat… ja sabrem entre tots plegats, trobar les maneres d’anar fent bona escola.

En tot cas, ja diuen els portuguesos que preferirien de ser holandesos o dinamarquesos a altres experiments, dels quals els valencians estem ben escaldats.