En moments de confusió, de canvis –de crisi especialment–, n’hi ha aprofitats que són venedors d’elixir d’aroma a la coloma i poqueta cosa més. Jem ja m’havia demanat si tot això de l’educació expandida no era ‘per distreure’. I aquest distreureja sabem que destapa una experiència que ja coneixem i que acaba fent-nos perdre temps i diners entre més recursos. Els aprofitats, els falsos messies, els gurús que es pensen que ens mamem el dit, que hem caigut fa unes hores de la figuera, sempre troben el moment i els innocents de mena.
També n’hi ha que tenen un mal dia, i potser el nostre desencís es resum en una conferència poc lluïda, pudor d’un dia: una cagada puntual, en to cas.
La vesprada d’aquella Jornada al CCCB (Centre de Cultura Contemporària de Barcelona –veieu que cap C no és Catalunya) era a càrrec de Brian Lamb, un canadenc que ens va fer perdre el rèdit que havíem guanyat dematí, amb el Juan Freire, el Pedro i el col·lectiu Zemos98.
El BrianLamb es presentava com el plat fort de l’encontre, però es va quedar lluny de qualsevol de les expectatives i, segurament, del que havia cobrat o merescut cobrar. Vaja, un dels exploradors de l’educació expandida venia a explicar el concepteEduPunk, però després de no dir gaire res, explicà que el terme havia nascut una nit de farra i pedal gros: ell i un amic fins al cap de cerveses en un bar de Nova York (semblava una de les novel·les dolentes de l’Auster).
Jo m’anava posant neguitós perquè, després de quaranta minuts, ell solament que havia dit allò de la cervesa; a continuació va explicar que la mala redacció de les viquipèdies és un mal endèmic arreu i a qualsevol llengua, però que malgrat això, un error digital s’esmena en uns minuts, si n’hi ha voluntat, i un error de la Britànica no s’esmena sinó amb anys. Què més va dir el Lamb? Home, que per molt que la publicitat et vulga vendre la cabra, ni Apple, ni Google, ni cap empresa tecnològica, ni informàtica ni blocaire, no són amigues nostres, que solament que són negoci, i va afegir que els governs ara volen aprovar tot de lleis restrictives contra la llibertat de la xarxa.
L’Edupunk? No, no va acabar d’explicar gairebé res, d’allò que l’havia fet venir i, per la qual cosa li havien pagat un armut de diners. Amb l’avantguarda, i amb els exploradors de veritat dels nous pols digitals, correm el risc de l’aparició de venedors de fum, que amb carro sideral o gal·làctic imiten aquells forasters de l’Oest que portaven tot d’ampolles amb l’elixir de la vida eterna. Fins i tot de la vida eterna digital..
Quina pena tant d’esforç de l’organització que, de segur, s’esperava una altra cosa. Com el públic que érem el CCCB. Però no defallim. Que no.
Tags: Uncategorized
Som al CCCB –segons l’Eva Piquer, cap de les ‘C’ no vol dir Catalunya–, i participem d’una Jornada sobre Educació expandida. De bon principi, els exploradors digitals d’aquest nou concepte semblen honestos. L’honestedat, si volem defugir cortines de fum o pèrdues significatives de temps en assessories i teràpies, és un tret bàsic.
El concepte d’educació expandida va lligat a la societat del coneixement, als canvis accelerats que es van produint al món, a les possibilitats de la tecnologia i, sobretot, a entendre que l’escola no és l’únic espai per aprendre; al contrari, aquest rum-rum tan nou vol trencar amb la rutina escolar i amb la falca que, justament l’escola, és l’espai que nega als joves la curiositat per aprendre. Amb més propietat, segons que llegesc als papers que ens han lliurat, l’educació no passa solament, ni principalment, en els espais preparats per fer-ho, que n’hi ha multitut de projectes artístics, científics, comunicacionals i educatius amb trets culturals, socials, digitals, i audiovisuals que són ara la vanguàrdia de l’educació del s. XXI. Vaja que l’educació pot passar en qualsevol indret i en qualsevol moment. (Home, si no ens en dieu una altra!)
Dues preguntes: què recordem els adults del que vam aprendre a l’escola? Què és l’última cosa que hem aprés? I on l’hem apresa? L’educació expandida, com tantes coses en aquests present convuls, temps de confusió i excés de falsos gurús, pot establir noves vies a favor del coneixement, fins i tot establir ponts entre l’escola anàlògica (que no pot ni vol perdre els grans referents) i l’escola 2.0 (una realitat ho vulguen o no els temerosos dels canvis i les avaluacions contínues.
Cal dir que l’educació expandida no té res a veure amb més i millor maquinari ni amb nou programari… Té més lligam amb recursos, noves maneres, i l’aprofitament de xarxes socials i, encara amb major interés, vol aprofitar qualsevol gúspira d’il·lusió entre els joves, que aprenen allò que els interessa primer i, si molt els convé, allò que ens interessa que sàpien, Almenys per entendre un món tan ple, complex, confús i farcit de noves interpretacions, l’educació expandida ens obri l’interés de mestres preocupats perquè l’escola agafe els trens necessaris. Sense perdre cap més oportunitat. Temps i ganes d’aprendre no ens en manca.
Tags: Uncategorized
Els alumnes que ara són a quart de primària van nàixer en el 2000. El que és el mateix, els xiquets que van nàixer l’any 2000 ara fan quart de primària. Amb una miqueta de sort, aquests alumnes tenen mestres que van nàixer fa trenta, quaranta o més anys enrere. Alguns en la dècada dels cinquanta, supose que ja en queden pocs dels quaranta que siguen en exercici, n’hi haurà més dels seixanta i dels setanta, i una lleva esperançadora dels vuitanta, més preparats i joiosos de fer la seua feina que un gínjol digital. Esperem-ho. Entre les dues dates de naixement -de mestres i alumnat- n’hi ha tants canvis socials, tecnològics, i sobretot de conceptuals que afecten directament l’escola, que no voldríem posar-nos sinó en la millor de les situacions:
Aquesta vegada, l’escola sí que vol atendre els canvis; acceptar el repte de ser al capdavant, a primera línia del que passa al món. Prou de donar l’esquena, prou d’amagar el cap i de fer creure que no podem, que som una institució massa pesada, o excessivament carregosa, afectada de responsabilitats, per declinar la gran invitació que tenim davant els nostres nassos. Aquesta vegada, l’escola necessita liderar la societat que vol, no ha d’esperar que ningú no dicte com ho ha de fer, ha de ser capaç de participar sense embuts del propi futur, que és el futur de tot aquest alumnat que ara tenim a les aules, que ens demana valor, als mestres, a l’escola mateix.
Tags: Uncategorized
Una hora amb Vicent Partal i ja hem canviat el futur de l’escola, almenys el futur a curt termini. Ja sé que exagere, però és el primer article del 2010 que penge a la portada de la nostra pàgina, i amb el Vicent he trobat què volia dir. El problema és que no puc descobrir-ho de sobte; de primer perquè m’ho he de preparar, de segon perquè la digestió de tanta sorpresa i admiració demana prudència, i un debat en equip i en col·laboració. El tema està en relació amb l’escola estesa, o expandida que diuen uns altres especialistes. La realitat és que l’escola mai no tornarà a ser com era. No hi ha un camí enrere, ben al contrari, i hem d’estar preparats per descobrir com voldrem que siga, l’escola del futur. Sobretot els mestres.
Tags: Uncategorized
La dona arriba a l’aeroport d’Al-Aaiun, que és la capital del Sahara, i es nega a omplir una fitxa policial que l’obliga a declarar que és marroquina. Per això és expulsada del país, i va començar fa dies una vaga de fam en una de les Illes Canàries. Fa anys que la dona va patir una tortura brutal, durant molt de temps va ser torturada, vexada, agredida, per declarar-se en rebelia, per demanar la independència del seu país, perquè no vol viure sinó la dignitat mínima de les persones.
Us imagineu que arribem al camp d’aviació de Manises i ens neguem a acceptar allò que diu sobre la nacionalitat, la fitxa policial (el DNI què és, sinó això!)…, suposeu què passaria si ens neguem a acceptar aquella obligació, la nacionalitat imposada? Vols dir que, respectuosament, seríem expulsats del país? Llavors, a quin país ens n’hauríem d’anar? Potser fóra un no-país? Hi ha res que ho siga, un no-país?
Ara mateix comença una concentració a moltes poblacions a favor dels que lluiten per la independència dels seus, pel territori, per la dignitat. Representats en la persona d’Aminatu, aquesta dona forta i valenta, de tant coratge per la vida i els seus, els independentistes ens concentrem, per la nostra pròpia dignitat realment, no solament per la dona. Amb la humiltat i la força que transmet ella, que a penes si li sabem escriure el nom.
SEGONA PART
Apenes som dues-centes persones davant l’Ajuntament de Xirivella. De primer llegeixen un text consensuat per totes les forces polítiques amb representació municipal (PSOE, PP, EU), a favor d’Aminatu i de la seua lluita, que és la lluita pel Sahara i la seua independència. Després, és el representant de l’Associació TALHA en favor del poble Sahrauí, amb seu a Xirivella, malgrat que treballa l’àmbit comarcal, qui fa un comunicat més contundent. Al final, es convida als representants polítics que han consensuat el primer comunicat perquè afegisquen unes paraules des del seu posicionament polític particular. És curiós, que no vol dir nou, que tot es fa en un colonial castellà, excepte el representant d’EU, i la referència és sempre Espanya, el marc estatal, no n’hi ha cap referència a una lluita similar, ni paral·lela, cap paraula, sobre els colons en aquest assentament en territori valencià.
Enmig dels discursos, algú fa saber que Aminatu és camí de l’Al-Aiun en un vol que, després les notícies ja confirmaran on ha anat a parar. Tampoc cal dir que les banderes que s’hi havien repartit, entre els assistents a la concentració, també eren en castellà, ‘Sahara Libre’. Vaja, ni paral·lelisme, ni referència, ni voler entendre que la lluita per la independència dels pobles passa necessàriament per la claredat d’idees i de posicionaments: o s’està a favor o en contra. No li val aquests sí, aquests no. En tot cas, si hi ha casos de més colonials i carpetovetònics, el que patim nosaltres des de ponent n’és un.
Tags: Uncategorized
El llibre de M. A. Santos Guerra és ple de metàfores, sobre l’escola i els mestres. Aquesta primera que versione és sobre un nadador que aprén a fer de mestre…
- Què ha de fer un nadador per aprendre a nadar i convertir-se en un expert? Almenys en un expert que no s’ofegue en el primer ni en el segon bany de l’estiu? Imaginem-nos que li ensenyàrem tot de teories sobre l’aigua, la seua composició química, els corrents marins, la densitat o les proporcions de clor o de sal, segons el medi i espai que triem a estudiar. Després imagineu-vos que li férem ordir en el passat dels millors nadadors olímpics, que en fes la història dels campionats olímpics i mundials, que dscrivís els estils, i encara es passés tres o quatre anys filant les teories i els corrents més estesos: perquè finalmen es decidís sobre Spitz, Phelps o tant se val qui .’ Finalment, un colp hagués aprés tota la teoria, i amb el diploma lluent, el portarem a la mar, com un expert de la natació… Doncs, un colp es llance a l’aigua, després de tanta preparació teòrica, el més segur és que trigue a ofegar-se uns quants minuts. Que és el que passa quan llancem els mestres a l’escola, a l’aula, després d’una preparació tan poc eficaç com excessivament teòrica, entre més errors de formació dels nostres mestres. To això que els filandesos han cuidat de traure de la formació dels seus mestres, encara continua practicant-se en aquest rodal, bo i pensat que amb uns mesos d’obsevació pràctica, els futurs mestres en tindran prou per començar un ofici que hauria de convertir-se en un goig de l’aprenentage, perquè és l’aventura del coneixement, entre infants o entre joves. D’una responsabilitat màxima en la primera part de la vida dels infants.
El més segur és que la majoria s’ofeguen, els primers anys, els mestres, fins i tot potser que arrosseguen els xiquets també, cap al fons (quin drama, tu). Sort que l’escola és capaç d’absorvir tot de fracassos, i regalar-nos noves oportunitats. La majoria, després d’ofegar-nos, hem tingut aqueixa sensació, que algú ens donava una nova oportunitat de tornar a aprendre, a nadar i a fer de mestres. Però n’hi ha que no tenen la segona oportunitat, d’entre els xiquets.
Ara, n’hi ha prou; els errors continus de tants anys haurien d’evitar tants nàufrags, any rere any. Sobretot, si volem millorar l’escola, i formar millor els nostres mestres, abans de llançar-los a la mar.
a
Tags: Uncategorized
Una part important del món artístic valencià diu adéu a Paco Bascuñan. Del món del disseny, sobretot, dels amics, naturalment. Això enraonava allà mateix, al cementeri de València. A València, avui el jorn és grissós, perquè l’absència de Paco és una gran pèrdua. En el món del disseny, que és una manera de veure les coses amb uns ulls determinats, és una de les figures cabdals, si no és la cabdal, per moltes raons. Potser que l’ortodòxia discutirà si mancava un compromís valencià més ferm, més sòlid, malgrat que n’ha treballat molt i professionalment pel món del compromís valencià. Fins i tot per això el dia es torna aspre, ingrat, d’una insolència antinatural. N’estic convençut de la falta, de la mancança, de tantes coses com l’artista encara havia d’oferir-nos a València, per l’art i pel compromís, per la manera de ser, per com ens atenia, amb aquella afabilitat i aquella estima pel treball, amb els clients, amb els amics, per les coses, aquesta vegada sí, ben fetes. Els valencians tenen fama de perdre’s pel disseny. Davant els treballs de Paco el pensament té més que raó i caprici, l’argument sòlid, suficient. Tants que n’hem quedat, ara mateix, orfes per un colp sobtat, dels homes necessaris.
Tags: Uncategorized
Ja hem passat el pitjor. Solament que queden 250 dies d’escola per tornar a il·lusionar-nos amb l’estiu. Sí, és una broma. Com en tantes coses, han d’haver-hi il·lusions, supose que es tracta d’això, de tenir il·lusió per la vida, i en el cas que ens ocupa, per la vida a l’escola. Sobre les il·lusions, que alguns podrien assimilar a l’esperança, també hi ha molt escrit… Els mestres que van ser castigats especialment a la postguerra partien de grans idearis: imaginem-nos el seu present ara mateix, en aquelles escoles unitàries, austeres, abans de convertir-les, com deia Marta Mata, en escoles belles:
Tenen ideals…
-alguns de creure que fan una feina social important.
-uns altres, fins i tot, creuen que contribueixen a millorar el món, des d’una parcel·la local, de vegades localista.
-uns altres volen passar-ho bé, amb el que fan, perquè fóra avorrit per ells pensar la feina de cada dia d’una altra manera.
-uns altres no paren de pensar noves idees, i tenen les seues raons per fer-ho, el món sempre se n’ha vanagloriat, de tenir noves idees… Supose que així podia continuar aquest discurs inicial per l’escola, pel curs que comença.
-Perquè l’autoestima és una part important del mestre, de l’ensenyant, malgrat que sempre podíem trobar-nos un anarquista autèntic, que ens demanés perquè vam inventar l’escola i perquè insistim tant a portar els xiquets.
Que fan alguns mestres, els primers dies d’escola? com comencen?, qui obri la porta i s’espera que arribe un segon mestre per dir bon dia… N’hi ha principis bàsics d’acció, en la pràctica docent, que descobreix com anem fent-nos bons mestres, tots i cadascun de nosaltres…
Entre més (què fan els millors professors universitaris)
-Potser crear un entorn per a l’aprenentatge crític
-Captar l’atenció dels alumnes i, encara més difícil, mantenir-la.
-començar amb els estudiants més que no amb la matèria.
-buscar compromisos
-ajudar els alumnes a aprendre fora de la classe.
-provocar que els estudiants es dediquen al pensament a partir d’allò que estudien…
-crear experiències d’aprenentatge diverses amb els mateixos alumnes.
Com que tenim uns quants dies per preparar el curs, com que no venim de nou ni despullats, com que el llebeig ens haurà inspirat la bona disponibilitat… ja sabrem entre tots plegats, trobar les maneres d’anar fent bona escola.
En tot cas, ja diuen els portuguesos que preferirien de ser holandesos o dinamarquesos a altres experiments, dels quals els valencians estem ben escaldats.
Tags: Uncategorized
discurs que em van convidar a llegir abans del concert:
FolkSONA és una escola en tots els sentits. La paraula escola és un concepte majúscul, noble i elegant en aquest paratge que ara ens acull. Som en terres de Castelló i fa molts anys, no gaire lluny, un grapat de mestres van elevar el sentit moral dels habitants d’aquests pobles, des de l’escola. Carles Salvador, Soler i Godes, Josep Porcar entre altres mestres, van exemplificar l’escola en temps convulsos i difícils. FolkSona pega per aquest sentit, de la noblesa i també de la dignitat. Educar en el sentit majúscul, noble, a partir de la música popular, de la cançó. A partir dels joves, que és com l’escola té sentit. Educar, en el sentit moral. En el sentit d’engrandir l’esperit, de formar-lo. Vosaltres (els xiquets) ho viviu des de dintre. Alguns fa tres anys que vau començar, uns altres us heu incorporat enguany. Nosaltres (els pares) ho vivim des de fora, com a pares i mestres que us orienten i us ensenyen. Veiem passar el tren, en el qual viatgeu a tanta velocitat. Per vosaltres, cada dia, però també cada moment de la nit, cada minut haurà sigut un moment intens, farcit d’anècdotes, de sorpreses, de records a partir de demà. Per nosaltres ho serà allò que ens oferiu, el concert, i saber que heu conviscut, com a joves, com a grup: com una banda folk.
Per això mateix també coneixem la importància del projecte del qual participem. Tres anys és a penes un xiquet d’infantil, en canvi vosaltres ja sabeu construir, viure!, a partir de la cançó popular. Ho podeu fer també, malgrat la vostra joventut, perquè no veniu sols, ni mancats de coneixement. Com ja va dir Vicent Partal, venim a muscles dels gegants, i aquests mestres que heu tingut la sort de compartir faciliten molt la vostra feina. Us ensenyen el camí del coneixement a través de la música, que també és el camí de la llibertat, d’ésser lliures en el sentit estricte. Sou un projecte que pot esdevenir una de les experiències més importants del país! i vosaltres no solament sou protagonistes (els xiquets), sou els actors principals. Lluny de l’academicisme de les aules, però acompanyats de grans professionals en tots els sentits, musicals i humans.
Els valencians no tenim les coses fàcils. Ningú no ens regala res. En canvi, davant aqueixes circumstàncies, sabem innovar i tenir idees. En música sobretot, en educació naturalment. Ara potser que no podeu abastar com d’important és allò que feu, però hi haurà un dia que mirareu enrere, i veureu que d’aquest moment, haurà crescut una altra gran obra, basada en la música, en la música popular particularment. Pel cantó de la música, els valencians tenim una identitat de primera. Com els Corsos, els Algueresos, els Sards, com tots aquests pobles de la mediterrània, la mar entre terres.
Durant la setmana heu sigut els nostres representants pel que fa a la cultura popular, la música que és la nostra identitat. Sou la primera banda folk valenciana i això us converteix en una part de la història. Els pares, els vostres pares, mereixen també un reconeixement per creure en un projecte d’aquest nivell. Llarg camí a la gent que ha començat un projecte magnífic i li ha dedicat l’estima que demanen les grans iniciatives. Enhorabona. Per molts anys, Folksona. Benvinguts al tercer concert, en directe, des de l’interior valencià de l’Alt Palància. Al país sencer.
Tags: Uncategorized
(Discurs final, adreçat a la lleva d’alumnes de 4t d’eso, als pares i mestres de l’escola que festejàvem el final del curs). Vosaltres pertanyeu a una generació que ha pogut estudiar íntegrament en valencià. Els vostres pares i els vostres mestres no ho van poder fer. No vau viure el franquisme, ni la Transició, però sou fills de moltes renúncies i d’alguns fracassos d’aquells anys. Fills d’uns anys que els vostres pares i els vostres mestres van viure amb grissor, però també sou, i és bo que ho recordeu sempre, fills i filles del treball incansable dels vostres pares i d’un equip de mestres incansable, que com a pares i com a mestres ens hem guanyat socialment espais decisius. Sou una generació que, per exemple, ha gaudit de ser educada en llibertat i en valencià. Ara comença el vostre temps, realment, fóra de l’escola i fóra d’aquest ouet. I caldrà que la generació de l’escola en valencià de la qual formareu part sempre, si no hi ha renúncies, feu alguna passa endavant. Caldrà que sapieu revoltar-vos contra la uniformització, el silenci i la invisibilitat, però caldrà primer que sapieu destriar contra quin silenci i contra quina invisibilitat, fins i tot, contra quina uniformització. Existiu. Tenim l’escola i el treball constant de milers de persones. Tenim la música, les cançons, els poetes, i algunes petges que ja hem anat deixant malgrat tants dificultats. Hi ha qui us dirà que no som res, encara. Per veure si així aconsegueixen que deixem de ser. A vosaltres us toca, juntament amb d’altres joves que avui també acaben l’escola obligatòria, de ser capaços de construir el vostre propi relat del país que us toca de viure. Heu demostrat tenir molt de present, heu de decidir què voleu dir sobre el futur. Sobretot, no dimitiu mai del vostre compromís, de ser persones en el sentit moral i ample del terme. Fins i tot mantenint-vos fidels a la vostra diversitat, en ocasions divergents. Aquest equip de mestres que ha treballat per vosaltres i a favor d’uns ideals nobles i nets, està convençut que aquesta diversitat que representeu, si la sabeu gestionar adequadament, us farà més forts, i ens farà més forts, als mestres i als pares. Que en gaudiu amb profit de la vostra llibertat, que sapigueu fer ús d’aquesta formació de l’escola valenciana, que tingueu tota la sort. No us decebeu, ni dimitiu, ni renuncieu. Aquest país es va bastir massa sobre això, i ara ens cal la vostra veu, lúcida, lliure, íntegra. Cada any passa aquest miracle, que aquest equip tanca un altre projecte de formar i educar amb les famílies una nova fornada de joves. Nosaltres continuem, dilluns mateix, preparant el projecte 2009-2010. No ho fem gratuïtament, però hi posem un entusiasme i un esforç que és un compromís que va repetint-se, que ve repetint-se, des de l’any 1975. Com milers d’escoles, som nosaltres qui eduquem els xiquets i les xiquetes de les pròximes generacions, som qui farem conèixer i estimar la llengua que parlen, la terra on viuen. Però han de ser ells, vosaltres, amb el suport de pares i mestres si el necessiteu, qui haureu de resoldre aquesta paradoxa, el missatge pesimista valencià, per convèncer-vos que l’ara i i el demà són vostres.
(El discurs és una còpia adaptada de la introducció que Jordi Muñoz, professor universitari, i exalumne d’escolagavina, ha fet per al tercer volumenet de ‘País València, segle XXI. Reflexions i experiències de la generació que ve’, editat per la Universitat de València. Supose que el manlleu del missatge no li sabrà greu. Com a penitència, ja he començat una campanya particular a favor d’aquesta lectura, de la qual aniré parlant-ne en propers apunts.)
Tags: Uncategorized
