el meu carrer

El meu carrer s’anomena carrer Alaquàs, és a Picanya. És un carrer modern i menut. No hi ha cap botiga però de veïns no en falten, són molt bons veïns i no molesten gens (són molt tranquils). Les cases són molt modernes i cadascuna té el seu propi arbre davant la porta. El meu carrer és molt net perquè els veïns es preocupen pel seu bé.

El carrer trenca amb un carrer anomenat Gloria Fuertes, una poetessa infantil, també aboca amb el passeig de la Primavera que és molt bonic. Espere que el meu carrer continue així de bé.

L’avinguda de Burjassot és un carrer situat a la part moderna de València tot i que té els seus anys. És una avinguda molt gran. Encara que moltes avingudes van en dues direccions i tenen arbres a admues vores, el meu carrer va en una direcció, cap al nord i té arbres pel camí peatonal.

El 1997 va ser l’any que ens mudàrem, el nostre pis és una oficina plena d’ordinadors, ens mudàrem perquè on vivíem abans era molt menut per a 4 persones, dic 4 perque jo encara no havia nascut, el meu carrer és entre el barri de Marxalenes i el barri de Parreta. Es ple d’edificis, sense cases. On visc és molt ben situat, ple de quioscs, perruqueries i sobretot té uns parcs molt destacat: el parc de marxalenes, que es un dels més grans de Valéncia i té un poliesportiu on juga el Parreta, un club poc important amb 41 any d’antiguetat, i on jugue jo a tennis amb gent un poc més major. L’altre és el parc dels tubs, no es diu axi pero l’anomenem així perque té uns tobogans tancats molt divertits.

El meu carrer s’anomena aixi perque al final del carrer hi ha Burjassot.

Al principi del carrer hi ha el llit del riu. L’estació d’autobusos és al costat del carrer i  té un centre comercial. Hi ha molt de trànsit perquè pràcticament tota la gent que ix de València cap al Nord o l’Oest l’utilitzen. L’hotel Hilton (l’edifici mes alt de València) es al costat de la part final del meu carrer i al costat hi ha el nou camp del València.

El meu carrer és molt comercial, hi destaquen les perruqueries, quioscs i supermercats.  Tambe hi ha molts bars i restaurants, un zao fei o alguna cosa pareguda (un restaurant xinés) i el bar-restaurant manu, un bar practicament baix de casa i un bar ple d’afeccionats del València.

El nom del meu carrer es diu el carrer llarg.
És estret i llarg, les seues cases són plantes baixes amb un teulat tradicional. Està situat al barri vell del poble, a la part baixa del castell. Aquest castell és d’origen medieval cristià però va ser construït sobre una antiga fortalesa de l’època musulmana.
És un dels carrers principals del poble i del barri vell que connecta directament amb el amb el carrer Major, on es troba l’antic Ajuntament, el Mercat i l’Església. Un poc més avall hi ha l’Albereda una sona humida on brollava l’ullal d’aigua d’on bevia la gent .
El meu carrer fa costera i està una mica corbat i d’ell ixen carrerons estrets. El meu carrer és de veïnat . L’únic comerç que hi ha és un forn que es diu ”Ca Rosegó”. Antigament hi havia diverses carnisseries i a prop un altre forn el forn de “Pura”. El meu carrer podria ser un carrer de vianants perquè han llevat les voreres però no es així. La gent del meu carrer es gent major que viu des de tota la vida en aquest carrer. És un dels carrers principals per on passen les processons i moltes cercaviles.

Pau Marzo

El meu carrer es diu Federico Garcia Lorca. És un carrer molt bonic, la gent que hi viu és gran, excepte un veí, Àngel, que viu al cantó del carrer. Jo jugue amb ell molts dies. La vorera del carrer fa un metre i mig, la meua casa és la número 7, està pràcticament al mig del carrer, és blanca i molt bonica. La dona que viu al costat de ma casa té molts gossets i jo de vegades jugue amb ells. Al barri hi ha molts negocis, Dia, Consum, basars, Interzoo, i moltes més. Tots els veïns em coneixen, menys els de les dues últimes cases, al final del carrer, que es van mudar fa poc.

El meu carrer es diu San Josep, i  esta a Torrent. El es un carrer prou antic, el que fa que hi visca molta gent major. El que vull dir es que el meu carrer es un carrer envellit, i sobretot, amb poca gent jove.

Nomes hi ha un edifici, hi te tres plantes. La gran majoria de les cases  te dues plantes, que molts dels veïns han convertit en dues cases.  Al ser tan antigues, molta gent les ha reformat; Sobretot despres de que a una de les veïnes se li caiguera un tros de sostre, per sort no hi passa res.

Al carrer, en general tots els veïns ens coneguem de fa prou temps. Tots ens duguem molt bé, el que no vol dir que de volta encuant no es monte rebombori.

Com que el carrer es molt estret, i no poden aparcar els cotxes a les dues vandes, perque sino no poden passar la resta de vehicles, el que fem es aparcar-hi els cotxes durant 15 dies a una banda i durant els 15 dies restants del mes (16 de vegades) s’hi aparca a l’altra vanda. Això ho fem perque no siguen sempre els mateixos veïns els que tenen els cotxes a les seves cases.

A mi m’agrada molt el meu carrer, es prou tranquil. De vegades.

El Mercat es de les coses més importants del meu carrer. L’edifici es va construir als anys 60 (abans el mercat es feia al carrer),  és xicotet però te de tot: carn, peix, pa i dolços, llegums, embotits secs,  fruites i verdures, cafeteria. Els productes són frescs i de qualitat i els venedors són molt amables i simpàtics.

- Ens dediquem a la fruita i a la verdura de tota la vida

Loles va començar a treballar  l’any 1981 (quan es va casar) al Mercat Rojas Clemente, de verdulera, perquè ella i el seu home, Manolo, sempre s’han dedicat a la verdura i a la fruita. Els productes que més  es venen  són els de temporada, segons les estacions. Tots els productes són cultivats en els camps valencians. Els dies de major venda són divendres i dissabte. Solen venir a comprar gent de totes les edats, generalment del barri, els dissabtes sol anar la gent que treballa entre setmana i cada vegada  es veuen més homes fent la compra.

- Sobre la competència

Hi han fet molts canvis des què obriren la parada. El  “Consum” que han obert ací al costat ha fet que vinga menys gent al mercat, ja que els preus son més baixos. Encara que les fruites i les verdures, en el mercat, duren més i són mes bones.

- Ai, la crisi.

També han tancat moltes parades  per la crisi.

El meu carrer, Simon Ortiz, és troba a València,  pertany al districte 3, Extramurs (anomenat així  perquè comença on acaben les muralles que rodejaven València i que foren endorrocades el 1868, quan començà a créixer la ciutat).El formen quatre barris: el Botànic, la Roqueta, La Petxina i Arrancapins.

Elements a destacar són: les Torres de Quart,  el Jardí Botànic, l’IVAM, i a l’extrem Sud l’Estació del Nord.

El meu carrer pertany al barri del Botànic, pren el nom del Jardí Botànic, situat en el carrer Quart des de 1802. En l’actualitat existeix dins del barri un moviment d’associacions de veïns que revindiquen l’ampliació del jardí i la no construcció d’un hotel que clarament perjudicaria el seu desenvolupament. En les darreres setmanes s’ha aprovat la constucció de l’hotel en un altre lloc de la ciutat. El barri té un Centre de Salut,  Biblioteca Municipal,  escoles de primària, secundària i baxillerat, el teatre Micalet i la Societat Coral el Micalet. Disposa d’una parada de metro i diferents linies d’autobusos

El carrer de la Reina és l’artèria principal del barri Cabanyal-Canyamelar. És un carrer llarg, de 2 km. situat en els Poblats Marítims, que comunica el barri de la Malva-rosa , el Cabanyal- Canyamelar i el Grau (port). És el quart carrer paral·lel a la platja. Abans tots els carrers d’aquest barri mariner, eren paral·lels a la platja i eren plens de barraques, tallats perpendicularment per tres séquies principals: La Cadena (Malva-rosa), Séquia del Gas (Cabanyal) i Séquia del Grau (Port). Al núm. 85 hi havia la casa d’estiu d’Isabel II, actualment la Biblioteca Municipal-Casa de la Reina per la qual de 1888 fins al 1919 passà a ser carrer de la Reina. De 1919 a 1939 es va dirr carrer de la Llibertat. En 1940 es va ficar el rètul d’Almirante Mercer i al voltant dels anys 70 torná a dir-se carrer de la Reina.

Al principi del carrer hi ha una plaça molt gran i bonica amb una gran font, amb palmeres, banquets on els vells seuen per prendre el sol de l’hivern. Hi ha la parada del tramvia: Grau.

El carrer és d’edificis de principi de segle XX, modernistes, amb planta baixa i un pis, màxim dos, amb taulells de trencadís. També hi ha finques modernes de 4 ó 5 altures dels anys 60, però tot barrejat. Hi ha cases precioses i algunes plenes d’històries com per exemple una en forma de vaixell, que segons conta la llegenda va construir-la un capità de vaixell a la seua “enamorada”. Si passegem pel carrer podem veure com el barri està dividit: penjant dels edificis hi ha dos tipus diferents de cartells. “Rehabilitació sense destrucció” i “Sí, volem la prolongació de Blasco Ibañez”, ja conegueu la polèmica i la manipulació política del barri.

Podem trobar molts negocis: tintorería Reina, Autoescuela Ortiz, 3 farmàcies, colchonería Flex, cafeteries, perruqueries, estilistes d’ungles, immobiliàries, la majoria tancades per la crisis, …. N’hi ha comerços de noms sugerents: “El Café de Camilo”, “El Palacio del bebé”, “El Polp”, “Helados Venecia”, etc. Sense oblidar els nous comerciants vinguts d’exótics països com el Bazar Tian Wai on comprem allò que se’ns oblida, fruiteria Rajá Hermanos on els indús més joves t’atenen en valencià, el Rajá King Doner Kebab, Telepizza i altres “fast food”.

El meu carrer, és un carrer lluminós i molt transitat tan per vehicles com per persones, on la gent es coneix i se saluda al creuar-se, la majoria de les persones majors i el més menuts parlen en valencià. M’agrada viure ací perqué és un barri xicotet i familiar, molt proper de la mar i de llum tan especial. [Alba Spiering]