L’aventura

Avui ha començat el curs 2010·11 per als alumnes d’infantil i primària. És l’inici d’un nou capítol en l’aventura del saber i el coneixement, de les relacions, de les descobertes… Si 400 colps està concebut inicialment pensant en l’alumnat i el professorat de secundària cada vegada més volem superar aquestes restriccions estructurals tan interioritzades en el món educatiu. Sapigau doncs, també el professorat de primària, que compteu amb una plataforma com aquesta per a donar eixida a projectes i inquietuds creatives de les noves generacion de nadius digitals. Per a il·lustrar l’apunt d’avui vos deixem l’enllaç al vídeo realitzat pel canal 2 de la BBC amb motiu de l’inici del curs per al programa School Season. L’aventura acaba de començar però, sabem on anem?

http://creativity-online.com/work/bbc-adventure/21082

Edupunk, educació expandida i entorns personalitzats d’aprenentatge (III)

Ahir mateix, al primer claustre d’escolagavina tinguérem l’oportunitat de traslladar als companys una síntesi de l’experiència #edupunkbaeza. Mentres recuperem a poc a poc els continguts habituals de 400 colps anem deixant-vos més apunts presos al curs. Avui, la tercera de les sessions a càrrec de Dolors Reig de qui vos recomanem que no deixeu de fer una ullada al seu magnífic blog sobre social-mèdia, comunitats, elearning, innovació, educació i tendències web.

El canvi de la web 1.0 a la 2.0 va radicar en la gestió dels continguts (CMS). La web 1.0 era dinàmica i no podia ser modificada pels usuaris, només pels programadors. Actualment les webs són dinàmiques i els usuaris poden gesnerar contingut. Edupunk ens parla de gestor de continguts en estat pur. La web 1.0 va fracasar entre altres coses per la velocitat; s’esperava que la gent fera coses però la tecnologia no ho va permetre. La web 2.0 ha triunfat pel seu caràcter social. L’Edupunk sorgeix també com a reacció als gestors de continguts propietaris. Ja hi ha qui comenta que l’Edupunk pot estar en crisi perquè el valor de confrontació al capital que es pretenia no s’està escampant.

La web 2.0 és la interlocució; amb els mitjans, entre els alumnes,… La web 3.0, l’anomenada web semàntica, no és més que la tercera dècada de la web. Semantització i personalització seran claus en la formació del futur més pròxim; experiències com a usuaris de formació personalitzada. Es parteix de la voluntat d’aprendre, així que la funció del docent Edupunk és motivar als alumnes al do it yourself (motivar no és entrtindre sinó donar motius). Per als majors el canvi és incomoditat. Un professor de Dolors de 5é d’EGB ja li va dir: no vos vaig a fer exàmens, vos vaig a demanar el quadern cada 15 dies.

En un entron abundant:
- possibilitat de desenvolupar un excedent cognitiu
- excedent creatiu.
- excedent social.

Educar la participació. Allò difícil no és preparar els continguts i els entorns, és moure a la participació. En aquest sentit i en relació als blogs cal fer una indicació: la visita ja és participació així que un no s’ha d’obsessionar pels comentaris que obté.

Són més competents els nadius digitals simplement pel fet de ser-ho? Insistesc en que allò que cal educar és la participació per a que tot açò continue tenint sentit. Així que formar en competències, quant més millor. S’ha de tendir a convertir la xarxa social en xarxa d’interés també per al coneixement. La maduresa digital et va facilitant moure’t en molts espais, conversa distribuïda.

El connectivisme (George Siemens) no és incompatible amb el constructivisme. La neurobiologia actual s’està apropant més al connectivisme.

Per a que un grup funcione de manera intel·ligent és molt important la diversitat. La diversitat aporta valor al treball col·laboratiu. Sabiduria és el fenòmen emergent d’una xarxa. Les crítiques a la Wikipèdia són absurdes. Allò que no s’arriba a entendre és que el valor de tot açò és la conversa. Les tecnologies estan facilitant la realització d’utopies. La tecnologia és una extensió de les persones; no hem d’oblidar que al darrere de la tecnologia sempre hi ha persones.

En aprenentatge no importa tant allò que sabem sinó el conjunt de possibilitat que tenim d’aprendre (Zona de Desenvolupament Proxim de Vigotsky). Abans la ZDP era l’aula, ara és la xarxa. La idea d’aprenentage augmentat connecta directament a el lerning by doing. Hi ha fòrmules per treballar en aprenentatge informal: comunitats de pràctica. No es tracta d’ensorrar universitats, es pot fer en paral·lel. Què important és també aprendre dels alumnes!

Les xarxes socials cobreixen prou bé la tercera i quarta part de la piràmide de Maslow; les necessitats d’afecte i relació social i la necessitat d’autoestima i realització personal.

Bolònia, entre altres coses, va en la línia de l’aprenentatge col·laboratiu, per competències, amb el però de que pot ser té una orientació massa cap a l’empresa. Tot canvia actualment tant dinàmicament que el concepte de “professional-expert” quasi deixa d’existir. El coneixment flueix tan dinàmicament que tu, com a professional, no tens que fer un curs d’actualització a l’any sinó saber incorporar el fluxe d’informació i coneixement diari al teu treball. Les aproximacions han de ser més exploratòries, notan planificades. Ací rau part de l’èxit de Google. Hem de propiciar un canvi de rols: alumne com a participant i mestre com a facilitador.

El procomú, respecte al terme ‘públic,’és entés com que afavoreix l’evolució. Alguna cosa pública no necessàriament és procomú. Una de les tensions que venen és la de la transparència a la xarxa; axí doncs la formació en competència digital és bàsica. Personalització sí però en base a què? Per què em crec que una font és més fiable que una altra? Ací cobra importància el pes de lo social, la folksonomia. El poder de la majoria etiquetant (folksonomia) fa molt difícil la mentira a la xarxa. Fa emergir la veritat amb una facilitat sorprenent, és la intel·ligència col·lectiva.

RSS no és sindicació, és el format més comú de sindicació. La electricitat, la tecnologia que uneix ttot açò és l’RSS.

http://www.dreig.eu/caparazon/

Edupunk, educació expandida i entorns personalitzats d’aprenentatge (II)

Seguim transcribim els apunts d’aquest curs. Insistim, els apunts tenen caràcter d’allò que són, apunts presos al vol, anotacions algunes de les quals caldria desenvolupar-les més i lligar-les amb millor traç a la resta d’idees exposades. Però no ens preocupa doncs el nostre interés és contribuir a la conversa, ajudar en la construcció hipertextual de l’experiència #edupunkbaeza. Ara és el torn de la sessió de Carlos Scolari (en la imatge) Particularment ens va entusiasmar. Tot i que com ell va aclarir era merament introductòria ens va aportar informació molt interessant en relació a les narratives, ves per on tema que entronca directament amb l’espirit d’aquest espai. L’apunt resulta un tant extens però desperta molt d’interés:

Introducció a la narrativa: de les faules de Propp a la narrativa contemporània

Ja no té sentit parlar de nous i vells mitjans. Teníem un ecosistema de mitjans i començaren a aparéixer nous espais de comunicació (blogs, twitter,…). Som doncs en un moment de reformulació dels mitjans de comunicació. L’estudi de les narratives no és res de nou; ja Aristòtil va escriure sobre açò. Simplificant molt les narratives transmediàtiques serien aquelles les quals són contades mitjançant diversos mitjans.

Morfologia del conte folklòric (1928)
- L’estructura de la faula pot ser reduïda a 31 funcions.
- Funció és un acte d’un personatge definit des d’un punt de vista del seu significat per a l’ordre de l’acció.
- Les funcions són unitats bàsiques d’acció.

Funcions agrupades en:
1. preparació: es comencen a veure senyals de que alguna cosa pot passar.
2. complicació: es posa en marxa tot el mecansime de la crisi.
3. transferència: l’heroi se’n va. En alguns relats el viatge pot ser interior. L’heroi es posat a prova; reacciona davant qui li entrega l’instrument donant i arriba al lloc on pot completar la seua tasca.
4. Conflicte: la gran batalla, la prova definitiva. Lluita entre l’heroi i el dolent. L’heroi és ferit i el dolent derrotat. Conclou l’estat de desordre.
5. Retorn: l’heroi retorna a la seua llar però no és reconegut. De vegades un heroi fals reclama la recompensa però l’heroi autèntic mostra les seues cicatrius.
6. Reconeixment: l’heroi és reconegut però ja mai més es torna al primer ordre; alguna cosa s’ha transformat.

Les funcions de Propp (versió molt light):
1. Es dona absència d’alguna cosa.
2. L’heroi ha d’enfrentar un desafiament.
3. L’heroi trobarà ajudants.
4. Lheroi ha de superar proves.
5. Finalment hi haura reconeixement.

Després a França es preguntaran què passa si aquest model es modifica un poc i s’aplica a qualsevol tipus de narrativa (publicitat, cinema,…). El responsable d’açò sigué Greimas a qui li interessava l’estructura profunda de tota narrativa; expandir tot el possible l’anàlisi narratiu. Greimas redueix les 31 funcions de Propp a 3 oposicions: ajudant – subjecte – opositor / donador – objecte – destinatari

El subjecte pot ser individual o col·lectiu i l’objecte pot ser material o no. Ajudants i oponents no són necessàriament humans; és més el sentiment de culpabilitat, per exemple, pot ser oponent. Un personatge pot ocupar diferents llocs o anar canviant (pensem en Golum). Açò agrega ‘pimenta’ al relat. En un triangle amorós S1 i S2 volen O. El documental no està exent del discurs narratiu. Recordem per exemple qualsevol documental sobre l’arribada al pol sur.

4 Fases narratives:
1. contracte: si fas açò, aconseguiràs açò.
2. competència: proves
3. actuació: superar la prova decisiva.
4. sanció: negativa o positiva.

Podem comprobar que inclús en una recepta de cuina hi ha narrativa: si segueixes aquestes passes aconseguiràs aquest plat (foto). Hi haurà competència doncs hauràs de realitzar certes proves i una serà la definitiva (la cocció al forn per exemple quan és el cas). Finalment hi ha sanció negativa si es crema el plat,… positiva quan agrada. Els semiòlegs han anat més enllà portant aquesta anàlisi a la vida quotidiana. Pensem per exemple en la universitat: primer hi ha un contracte (si superes x aconseguiràs x), després hi ha competència una prova definitiva (normalment un projecte final) i finalment una sanció (títol). Hi ha semiòlegs que han analitzat el procés de comprar en un supermercat sota aquest esquema d’anàlisi narratiu.

Les 5 fases de Todorov:
1. equilibri.
2. ruptura.
3. … (incomplet)

Jerome Bruner: hi ha dues formes bàsiques en les quals organitzem el món:
1. pensament lògic-científic.
2. pensament narratiu.

Ambdues són complementàries però irreductibles. Només en una modalitat narrativa es pot construir una identitat i trobar un lloc a la cultura pròpia. Quan tenim només unes dades de la realitat ens montem històries, ordenem les coses per a que ens quadren en el nostre ordre. Per exemple, si avui x no ha vingut a classe segurament construirem un relat. Vivim en un mar de relats. La semiòtica d’Umberto Eco és una semiòtica cognitiva que dialoga entre ambdós models. Una de les característiques de la creació audiovisual actual és la multiplicació dels programes narratius.

Narratives transmediàtiques

El primer en parlar d’aquest terme sigué Henry Jenkins. George Lucas es molt celós amb el fet de que altres expandisquen les seues històries. En canvi el creador d’Star Treck no. Ara és possible que els usuaris participen de la narrativa de les històries.

“24” és una sèrie típica de l’era Bush, una apologia terrible de que el fi justifica els mitjans, però és ben intyeressant pels seu caràcter transmediàtic. Hi ha sèrie de televisió, còmic, web, videojoc, episodis per a telefons mòbils, toys, un kit de la sèrie,… La sèrie ens conta la història del protagonista en un dia de l’anys, així que ens queden 364 per expandir la pròpia història. En continguts per a telèfons mòbils primen els primers plans i s’eviten els moviments de càmera ràpids. En “24” han proliferat els blogs de la sèrie fora de l’empar de la FOX, la qual considera que d’aquesta manera augmenta el seu valor simbòlic. “LOST” és un dels exemples més recents d’experiència transmediàtica.

Estem davant d’una explossió dels continguts breus i de la fragmentació de les audiències. En una casa a una mateixa hora el pare pot estar escoltant el futbol a la ràdio mentre la mare veu un reportatge a la televisió i els fills segueixen una sèrie a internet.

“Pardillos” és una paròdia de LOST com a joc intertextual que efectivament expandeix la sèrie ‘original’. Començà com a producte d’un usuari i ja porta venuts 15.000 exemplars i es ven a l’Fnac mateix. Així doncs els usuaris xuclen da la indústria cultural i generen nous continguts. Per exemple es va arriabar a fer uan web de l’aerolínia de LOST on es donava compte del tancament de l’empresa arran l’accident de l’avió. El model de ficció ha exit de la pantalla per invadir la quotidianeïtat. Evidentment tot açò també genera marquèting. Sorgeix el terme mashup (semiprofessional). Els toys (lego, playmòbil,…), esdevenen dispositius per contar històries. Estratègies:
- contar en espais intersicials, és a dir més enllà de la pel·li, entre capítols,…
- creació d’històries paral·leles, perifèriques.
- creació per part dels usuaris.

El periodisme també està arribant a una narrativa transmediàtica (twitter, sms, pdf,…). Així es planteja una nova ecologia dels mitjans. Les generacions majors no percibeixen la convergència integrada de les disferents plataformes en un paisatge mediàtic de continuïtat permanent. Segueixen pensar en mitjans (premsa, ràdio, televisió,…) i açò ja no és així. Amb LOST s’està simulant la televisió interactiva.

Narratives transmediàtiques aplicades a l’educació

La innovació és creuar sistemes, generar noves interfaces. Guttenberg, que era orfebre abans d’inventar l’imprempta, va juntar elements que ja exisitien. L’educació formal és filla de l’estat modern, aquest cosa tan estructurada, gramatical,…

Carácterístiques narratives: contracte, proves, recorregut, sanció. Tot basat en una concepció del docent, del mestre com a poseïdor del saber (bancari) el qual Freire ja va posar en qüestió en la recerca de nous models. Aquesta educació ‘formal’ també és filla de Guttenberg, del llibre. Encara està centrada en aquest tipus de dinàmiques centrades en el llibre amb les quals no ens podem queixar si després els alumnes s’aborreixen. Els alumnes arriben amb una forma d’aprendre i relacionar-se i quan entren a l’escola passen per un túnel del temps en el qual sembla que tot va a camera lenta.

Evolució d’interfaces de lecto-escriptura. Fa 6.000 anys el suport era amb pedres, tauletes d’argila. Cap al 1.5000 abans de Crist va apréixer el papir. Fa uns 2.000 anys apareix eñ còdex llatí que donarà peu al format llibre. Aquest, com a objecte popular de consum és del s. XIX. Aprincipis dels 80 és interfaces eren alfanumèriques. Al 1984 neix macintosh i al 85 Windows. Posteriorment sorgiran les interfaces tridimensionals gràcies especialment als videjocs. En la primera època la lectura era grupal, avui és hipertextual. En 20 anys es produiran canvis espectaculars en les interfaces les quals abans tardaven segles en donar-se. Som conscients, per molt que ens agraden els llibres, que poden desaparéixer com a dispositiu.

I tornant a l’educació, per què no pensar una educació on puga introduir les lògiques narratives transmediàtiques. Anem a deixar a les editorials que marquen els continguts a transmetre? No! Passar doncs, uan vegada més, de la pedagogia de l’enunciació a la pedgagogia de la participació. És més, ho van a terminar fent els usuaris (els alumnes mateix) així que cal facilitar-los espais. És possoble arribar també, en certs nivells, als contiguts fets pels estudiants; passem la pilota als alumnes i que es convertisquen en productors textuals. Pensem en una pedagogia coral on tots construïm narratives per superar un model on el mestre controla el fluxe d’informació davant una alumnat moltes vegades passiu-receptor. No hi ha un relat, hi ha molts que es creuen. Més que repetició, reinvenció. La tecnologia no solucionarà per si mateix els problemes de l’educació.

Algunes referències:

http://portal.educ.ar/debates/educacionytic/formacion-docente/narrativas-transmediaticas-int.php
http://transmedial.wordpress.com/
http://www.slideshare.net/cscolari/02-transmedia

De nou per ací després de #edupunkbaeza

No podem dir que finalitzà l’experiència #edupunkbaeza perquè la calidesa humana dels encontres i l’excitació de tot allò aprés romandrà en nosaltres per molt de temps. Tornarem iguals a l’escola dimecres? Serà l’escola igual després d’entendre radicalment que hi ha alguna cosa intrínsecament fallida en el format escolar? Edupunk també és optimisme per la transformació així que desitgem tornar ja per participar, en la nostra mesura però activament, en el procés de reformulació de les pràctiques educatives que ens envolten. Som deutors de l’alegria d’Alejandro Piscitelli a l’haver dissenyat una comunitat real/virtual que en el futur segurament es convertirà en node d’algun col.lectiu molt més gran. També de la resta de participants. No deixeu de llegir les aportacions d’Alejandro sobre l’experiència al seu blog: http://www.filosofitis.com.ar/

A més vos deixem ací els enllaços a les notícies i entrevistes que cobriren el curs en europapress:

Alejandro Piscitelli i Carlos Scolari en edupunkbaeza
Dolors Reig en edupunkbaeza
Ruth Martínez en edupunkbaeza
Tíscar Lara en edupunkbaeza

En breu, més resums de les sessions.

Edupunk Manifest

Seguim amb força intensitat. Ahir gaudírem del torrent d’informació i la dinàmica d’aprenentatge a càrrec de Dolors Reig qui va parlar-nos d’entorns personalitzats d’aprenentatge, web 3.0, educar en la participació, connectivisme, zones de desenvolupament pròxim,… Ja érem convençuts de la tecnologia però si de cas, només ens faltava escoltar com va dir Dolors que aquesta ha permés la realització d’utopies. Avui ha sigut el torn de Ruth Martínez, coneguda també pel seu avatar Aurea Memotech, que ens ha descobert una infinitat de mons virtuals i possibilitats de creació d’entorns virtuals d’aprenentatge.

Insistim en que ens falta temps per poder transcriure les principals idees de cada sessió de treball. Avui mateix, hem sigut seleccionats per a participar d’un focus-group de reflexió al voltant de les activitats culturlas de la Unia. Així que com que Alejandro Piscitelli ens ha comentat que ja estava redactat el Manifest Edupunk, hem trobat interessant traslladar-ho ací per contribuir en la seua difusió.

* Les classes són converses.
* La relació és dinàmica i la dinàmica és relacional
* Sigues hipertextual i multilineal, heterogeni i heterodoxe
* Edupunk no és el que passa a l’aula, és el món a l’aula
* Sigues com el caminant … fes camí al caminar
* Sigues mediador i no mesurador del coneixement
* Trenca’t el cap per crear rols en la seua comissió, quan els crees, trenca’ls el cap
* Els seus rols han de ser emergents, polivalents, invisibles
* Assumeixi el canvi, és només una qüestió d’actitud
* Sentis-te part d’un treball col.lectiu
* No sigues una TV, interpel·la realment als que t’envolten
* Expandeix el teu missatge, fes esclatar les quatre parets que l’envolten
* Barreja, copia, apropia’t, xafardeja, juga, transforma, fae, derrapa…
* A pastar fang l’oposició real/virtual
* Sense col.laboració, l’educació és una ficció
* Sigues un actor en el teu entorn, investiga a través de l’acció
* Fes-t’ho tu mateix… però també i essencialment, fes-ho amb altres
* Sigues Edupunk, destrueix aquestes regles, crea les teues i després, destrueix-les.

Recordeu que podeu llegir les aportacions dels participants del curs al tumblr edupunkbaeza.

L’educació pot ocórrer en qualsevol moment…

… i en qualsevol lloc; ja ho hem comentat en diverses ocasions. Seguim a Baeza en mig d’una ona de calor i altra d’estimulant coneixement i aprenentatge. Tot just en aquest moment som treballant amb Dolors Reig que ens aporta un autèntic torrent de idees, referències, reflexions,… Ahir gaudírem de la magnífica exposició sobre narratives transmediàtiques i la seua expansió en l’educació a càrrec de Carlos Scolari. Alejandro Piscitelli, com a director del curs, enllaça i teixeix els continguts de cada sessió facilitant el sentit global de les mateixes. Eixim de ‘classe’ i continua l’intercanvi d’impressions; aprenem els un dels altres en la relació i Baeza convida amb una quietud ben agradable. Així que quan tingam el moment continuarem publicant els resums de les sessions. En l’enllaç de la dreta podeu llegir les aportacions dels participants al tumblr creat adhoc. Edupunk!

EspaiCinema Magisteri a les Jornades d’Innovació Educativa de la UV

El Rectorat de la Universitat de València mantindrà el projecte d’Innovació EspaiCinema per al curs 2010-2011 a Magisteri. AIxí que els seus responsables i dinamitzadors ja estan ideant amb algunes innovacions. EspaiCinema, el blog, té com a funció arreplegar els comentaris a les pel·lícules projectades en el marc d’aquest projecte d’innovació de l’Escola de Magisteri de la Universitat de València. Precisament pel seu caràcter innovador participaran enguany a les Jornades d’Innovació Educativa, que organitza la Universitat de València els dies 8 i 9 de juliol, amb una comunicació sobre el seu projecte el resum de la qual comença així:

Fa vora vint anys, els estudis de les audiències televisives ja estimaven que, al País Valencià, el xiquets i les xiquetes passaven més temps davant la televisió que a l’escola. El temps davant les pantalles s’ha incrementat amb les vídeo-consoles, les plataformes digitals, internet o la telefonia mòbil. També a l’escola les televisions, els projectors de pantalles d’ordinador o les pissarres digitals són cada dia més presents. Preparar els i les estudiants de Magisteri per a aquest món de pantalles no és només instruir-los sobre l’aprofitament dels recursos audiovisuals, sinó també introduir-los en el llenguatge cinematogràfic i encetar una reflexió comuna sobre les possibilitats que, per a l’aprenentatge, obri el món audiovisual. Això és el que hem pretés un grup de professors i professores de l’Escola de Magisteri amb el projecte EspaiCinema. Un grup heterogeni amb professorat de didàctica general, didàctiques específiques, ciències humanes i socials. [+]

Una oportunitat excel·lent doncs perquè conegau de prop un projecte fonamentat en l’entusiasme i l’interés pel cinema com a eina pedagògica. Tot a més en el marc d’unes jornades ben interessants al voltant de la innovació educativa a les quals ens haguera agradat assistir però estarem fora amb el nostre particular projecte.

http://espaicinema.blogspot.com/
http://www.uv.es/udie/trobades.htm

Els blogs són maleducats

Com ja hem comentat, en el programa de la jornada celebrada amb motiu de l’entrega dels IV Premis Espiral Edublogs tinguérem l’oportunitat de gaudir de la xarrada de Alfonso Alcántara sobre els blogs a l’àmbit educatiu. Una xarrada que partia de la premisa de no parlar de didáctica dels blogs, sinó de parlar especialment de valors. Ací volquem moltes de les idees expressades, bona part de les quals no són originals del propi Alfonso.

Un blog no deixa de ser una plataforma. Avui en dia i en general, la gent no té cultura de participació. Un blog no és una eina per a l’educació, és l’educació mateix. Quan un blogger arriba a l’educació canvien els seus alumnes, quan arriben molts canvia l’educació. La xarxa no és un complement o apèndix de l’ensenyament; és un hàbitat en si mateix. Si desconeixes en què consistieix l’aprentatge i com es produeix tens les mateixes possibilitats d’afavorir-lo que d’obstaculitzar-lo. Allò important són els models per tant no has de prescriure als alumnes fer blogs, senzillament blogueja. El professor explica allò que sap, ensenya allò que és. Quan aprenem de forma transparent ens tornem professors. Però qualsevol professor que puguera ser substituït per una màquina hauria de ser substituït per una màquina.

Allò important no són les eines, és la cultura 2.0. Què són els mestres 2.0? Moltes vegades els professors estan més preocupats pel seu currículum que pels seus alumnes. No necessitem “catedràtics” sinó facilitadors. També fan falta investigadors, professors que vullguen investigar. És important escriure les bones pràctiques. Quin món és aquest que als que treballen, aporten idees, es reuneixen voluntàriament,… se’ls anomena frikis? Per què no va l’administració a escoltar-los? El millor equip és el que tens i les millors eines les que utilitzes. No passa res sinó tenim tants recursos. La clau moltes vegades és la diversió. És realment difícil aconseguir la motivació de l’alumnat a partir pràctiques avorrides.

Un blog no és per a mostrar a tots allò que saps, sinó per descobrir allò que tot el món sap. S’ha dit que no hi ha continguts originals sinó fonts no citades. Tan se val, no cal exigir-se ser original, sovint aquesta és una qüestió que moltes vegades acaba per parlitzar. Allò important és conversar, compartir, generar xarxa. Escriu sobre allò en que eres bo o escriu per a ser bo i sigues bo citant. El resultat serà el mateix. Pedablogia: llegir, enllaçar, citar, sintetitzar, ortografiar, generar reciprocitat,… El blog és una bona eina de registre. No hi ha bons blogs sense passió. Emprendre és crear el teu propi món; comença amb un blog.

Piràmide de reputació:

1. inversors: els qui arrisquen per tu.
2. CV laboral: allò que has fet.
3. CV social: allò que fas per altres.
4. foros: allò que diuen de tu.
5. blogging: allò que publiques.
6. autobombo: allò que dius de tu.

Al següent enllaç podeu veure la presentació slideshare amb les frases i l’autoria de les mateixes que serviren de guia per a la xarrada així com el canal u-stream amb la gravació de tot l’acte.

http://www.eoi.es/blogs/open/blogs-y-aprendizaje-entrega-de-permios-edublogs-espiral/

Foroimatge: crida a la participació del professorat

La convocatòria és per avui mateix i seria ben interessant que ens aplegàrem un bon nombre de professors i professores interessats per l’audiovisual als centres educatius. 400 colps hi serà per dir la nostra, convidar a compartir idees i per què no propostes, amb ànim com sempre de generar sinèrgies i contribuir a la construcció de discursos positius en relació a l’àmbit que ens ocupa. Ens trobem?

http://www.foroimatge.com

Debats d’educació

Altre dels punt sobre els quals venim reflexionant darrerament és, quin és el target de 400 colps. Sovint dubtem de la inclusió de segons quins documents. Tenim clar en quin terreny ens moguem, aquell de la intersecció entre els àmbits de l’educació i l’audiovisual, però quin és exactament el nostre públic destinatari? Per un costat ens agrada la idea de que quede absolutament obert, d’altre podria ser interessant delimitar a certs segments de la població per tal d’aconseguir més fidelització. La publicació de referents i documents com el que portem avui és possible que ens allunye de l’atenció de l’alumnat d’ESO respecte al qual ens interessa donar veu i fomentar la seua participació creativa. Al mateix temps pensem que pot resultar excesivament paternalista privar l’alumnat la possibilitat de conéixer discursos més elaborats sobre l’escola o l’educació, de la qual ells en definitava són ben protagonistes, pel fet que puguen resultar més complexes o ‘avorrits’.

Així que ací teniu Els debats d’educació; una iniciativa de la Fundació Jaume Bofill i la Universitat Oberta de Catalunya per a impulsar el debat social sobre el futur de l’educació. A la web podeu trobar l’enregistrament dels debats, alguns doblats al català, amb convidats de gran prestigi al món de l’educació, l’adminsytració, l’assaig… A més, alguns dels continguts també es poden descarregar en format .pdf i bé poden ser interessants per treballar als claustres. Els debats tenen lloc a Barcelona i el proper 1 de juny serà el torn de Roser Salavert Doctora en gestió educativa i directora general de les escoles públiques del districte escolar 3 de Nova York. El tema triat, Excel·lència educativa per a tothom: una realitat possible. Sense cap dubte, a seguir.

http://www.debats.cat/

Next Page →